"L'experiència més bella que podem tenir és el misteri - l'emoció fonamental que és al bressol del veritable art i la veritable ciència."
A. Einstein

diumenge, 22 de maig de 2016

Flors de primavera a les Gavarres


Imatge 1. Mapa Gavarres  (Google earth)
El cap de setmana passat vaig sortir al camp amb un grup de persones i el guiatge del botànic Miquel Jover. Vam anar a passejar pels voltants de Sant Pol, un poblet vora la Bisbal d'Empordà, a observar les típiques flors de primavera, i escoltar les anècdotes i curiositats que ens amaguen en boca den Miquel.

A les Gavarres si poden trobar unes 1000 espècies botàniques, les quals majoritàriament són plantes mediterrànies. A les nostres terres si troba la peculiaritat de què a les fondalades si fan plantes del boscos humits europeus, com en les rieres que baixen per les gavarres. A al província de Girona plou força durant la primavera, lo qual contribueix en la presència d'aquestes plantes de boscos humits en mig de les zones de terra baixa mediterrània. A la primavera, quan mirem el bosc des de la llunyania, com un paisatge, podem observar on són els arbres perennes, i on els caducifolis, més típics de boscos humits. Els perennes tenen un color verd més fosc, mentre que els caducs tenen un verd més clar, donant grans pinzellades de colors al paisatge.

Foto 1. Camp de civada amb
el bosc d'alzines al darrera.
Entre la plana de l'Empordà i les Gavarres trobem un marcat efecte mosaic que es perd en mig de les Gavarres. Em refereixo a la barreja de zones forestals amb ones agrícoles que afavoreixen la diversitat. L'abandó dels boscos i les activitats agrícoles de les masies han portat a qué els boscos siguin àrees més homogènies i amb menys diversitat d'espècies. Començant la caminada en vam veure un clar exemple amb els camps de civada, Avena barbata, en mig del bosc d'alzines, Quercus ilex, creant un mosaic de diversitat.

Foto 2. Lladoner, Celtis australis
Encara a prop de Sant Pol ens vam parar a observar uns petits lladoners, Celtis autralis, que creixien a la vora del camí. Es tracta d'un arbre mediterrani, que el solien plantar al voltant de les masies per tal d'aprofitar-ne la seva fusta, bona per fer forques, culleres i altres utensilis, i així és com es va acabar naturalitzant a les nostres terres, els ocells mengen els fruits i els escampen. 

Foto 3. Rosella, Papaver rhoeas
Vam veure les roselles, del gènere papàver, cada vegada menys abundants degut als pesticides dels camps. També la coneguda ginesta, que ens la vam mirar amb uns altres ulls mentre en Miquel explicava com s'ho fa perquè els insectes quedin impregnats de pol·len amb un mecanisme que el fa sortir mentre ells mengen el nèctar i se'ls enganxa. Comparant la seva flor amb una pista d'aterratge per insectes amb els dos gran pètals a banda i banda i que al fer-los baixar surt el pol·len. També vam veure cards, Cardus sp., que tot i que la vella dita d'"ets lleig com un cardo", i la seva poca hospitalitat aparent, es tracta d'unes plantes amb molt de nèctar que són molt atraients per les papallones i altres insectes.

Foto 4. Galceran, Ruscus aculeatus
Seguint caminant vam veure el galceran, Ruscus aculeatus, una típica planta mediterrània que s'assembla a la planta que es collia per Nadal, el grèbol (aquest si protegit per l'abús). La curiositat del galceral és que el que aparentment semblen fulles, en realitat són tiges modificades, si ens hi fixem podem veure com el fruit neix de les "fulles", lo qual ens confirma que no són fulles pròpiament. Es tracta d'una adaptació a la sequera del clima mediterrani, trobem altres exemples com les esparregueres que han reduït les fulles fins a fer-les desaparèixer, o altres plantes com la ginesta, que tenen unes petites fulles durant un breu període de temps i després durant la resta de l'any tenen tiges verdes fotosintètiques.

Foto 5. Brolla d'estepes, Cistus sp.
Vam observar dos espècies de pins, el pinyoner de copa rodona i el pi blanc de copa allargada, tots dos amb pinyons, però el darrera els té tant menuts que no són d'interès econòmic. Sota els quals hi havia una brolla d'estepes, les típiques brolles que no solen agradar gaire a la gent, però que tant interessants són, donen més diversitat al bosc, creen un hàbitat on solen créixer gran varietat de flors, entre elles plantes aromàtiques típiques com el romaní i la farigola. A més les estepes atrauen molts insectes. I aquí ja va tocar entrar en el conflictiu tema del foc. Ja que les estepes són plantes heliòfiles, (igual que el bruc, el romaní i els pins) que els agrada el sol, i per tant les zones obertes, i juntament amb els pins, són el que anomenam plantes piròfiles que generen foc, és a dir plantes suïcides. Per viure, les estepes volen zones obertes, o sinó es moren, així és que acumulen una sèrie de resines i substàncies que les fan altament inflamables amb una guspira. Si bé el foc és un factor natural, un element integrat, de la zona mediterrània, que intervé en les dinàmiques dels boscos que si troben, creant àrees obertes, i generant diversitat d'hàbitats i a conseqüència d'espècies, el problema és que els humans elevem la freqüència d'aquesta pertorbació, fent que sigui molt més recorrent. Potser la freqüència hauria de ser cada 200 anys, i no cada 10, de manera que això fa que no coneguem boscos mediterranis madurs. La típica imatge que tenim del bosc mediterrani amb un sotabosc atapeït, ple d'esbarzers i de lianes es tracta de boscos joves, no se sap del cert però és possible que al madurar, el sotabosc quedés tapat pels arbres i hi anessin desapareguent la massa de plantes, quedant un sotabosc aclarit.
Foto 6. Típica imatge del bosc
mediterraniamb el sotabosc atapeït

Una mica més avall ens vam trobar amb el modest ginestó, que rep el nom degut a la seva forma que recorda la ginesta però més petita i fina. Una planta senzilla i poc cridanera, amb flors menudes, però molt guerrera, es tracta d'una planta paràsita que clava les arrels a un altre planta i li xucla la sabia. I que a diferència de la ginesta, de la família de les papilionàcies, és d'una família ben estranya, les cal·litricàcies.

Foto 7. Ginestó, Osyris alba
Foto 8. Detall flors ginestó
Acostant-nos a una riera vam veure uns quants saücs, Sambucus nigra una planta amb tantes propietats, usos i receptes que es podria fer un llibre per ella sola, hi probablement estigui escrit. El saüc forma part d'un conjunt de plantes que no són típiques mediterrànies, juntament amb l'om i el sanguinyol. Són plantes europees de zones més humides, que es troben en les rieres i fondalades humides. Les rieres de les gavarres són molt interessants perquè ajuden a canalitzar l'aigua quan hi ha plogudes molt fortes i es formen riades, a més la presència d'abundant vegetació també les frena i fa que no baixin amb tanta força. És important tenir-ho en compte i fer-hi pons alts perquè no s'embossin. 

Foto 9. Saüc, Sambucus nigra



Vam veure la falguera aquilina, Pteridium aquilinum, una falguera molt bonica, però no gaire hospitalària, ja que acumula cianur. Les falgueres són les plantes terrestres més antigues, amb un sistema reproductor molt primitiu, els esporangis. Tenen la capacitat d'assecar-se i no morir, unes grans supervivents! Juntement amb les cues de cavall, els equisets, i algunes altres plantes formen el grup dels pteridòfits. Les cues de cavall avui en dia la majoria són petites, com les que tenim aquí, però a l'època dels dinosaures eren gegants, n'hi havia de 10-20 m, dominaven alguns paisatges i donaven aliment als dinosaures. Les espècies acutals, les persones les hem utilitzades per fregar l'òxid, com a a"nanes", gràcies al seu alt contingut de silici. Un altre falguera que vam veure és la falzia negra, Asplenium adiantum-nigrum, que s'utilitzava per fer tints de cabell.

Foto 10. Pteridium aquilinum
Per la zona també hi vam veure el llorer, Laurus nobilis, una planta coneguda per l'ús culinari, i una d'aquestes que genera debat sobre la seva procedència i nativitat. Es tracta d'una planta típica del bosc de canàries, la laurisilva, i que no se sap del cert si a qui va ser introduïda o és una planta que ja hi havia originalment i que es va quedar en alguns punts refugiada de les glaciacions.

La planta que té tela amb el seu ús, o més a aviat mal ús, és la vidalba, Clematis vitalba, també anomenada "herba dels pordiosseros". Es tracta d'una planta que en fregar-la a la pell i el contacte amb el sol produeix unes butllofes, en principi indolores. Antigament la gent sense diners que vivia demanant, se les fregava per produir més llàstima a l'hora de demanar diners, - por diós, una ayudita-.

I ho deixarem amb una típica planta oriental, el bambú, força plantat i estès per casa nostre. La curiositat més espectacular és que a Xina, en el seu hàbitat natural pot arribar a créixer fins a 50 cm diaris!  I és per aquesta peculiaritat que havia jugat un paper important en les anomenades tortures xines, es lligaven els malfactors al troncs del bambú i se'ls deixava morir allà, no de gana, sinó pel trencament dels lligament al créixer el bambú!



Text i fotos: R. Pacreu
Fonts: Ensenyances Miquel Jover; 

Flora manual dels Països catalanans, O. Bolós; 
www.floracatalana.net


dijous, 28 d’abril de 2016

L'eriçó fosc

Foto 1. Punxes espinoses
de l'eriçó
Hi ha un entranyable habitant dels nostres boscos que és menut i ple de punxes espinoses. Rarament podem creuar-nos amb ell, i quan tenim aquesta sort, a diferència de la majoria dels mamífers, quan s'espanta o se'l molesta en lloc de sortir corrents s'enrosca en forma de bola, convertint-se tot ell una bola punxant. Llavors tampoc podrem apreciar gaire què o com és, ja que la seva persistència segurament serà més pacient que nosaltres i acabarem desistint i marxarem abans no ho faci ell. 

En aquesta ocasió vaig trobar una d'aquestes impressionants boles formades per milers de punxes i vaig practicar la paciència fins a què es va confiar a fugir mostrant una gran cautela i el seu peculiar pas lent i dubitatiu en el que es va parant tot sovint a olorar l'aire, utilitzant el seu sentit principal, l'olfacte. Segurament acabava de sortir de l'hibernació i es disposa a buscar un individu del sexe oposat per tal de perpetuar l'espècie.


video
Petita gravació de l'eriçó fosc, Erinaceus euopaeus

Foto 2. Cara de l'eriçó fosc,
 línia negra del morro a l'ull
Es tracta d'un mamífer insectívor (depenent de la bibliografia li donen un ordre propi, diferent a l'ordre insectivors, O. Erinaceomorfs) com les musaranyes i els talpons, però d'una mida més gran. Els adults pesen al voltant d'un quilo, i mesuren entre 200 i 300 mm. De fet es tracta de l'espècie més gran de les dos espècies d'eriçons que podem trobar a la península ibèrica, l'eriçó fosc i l'eriçó clar, Erinaceus europaeus i Atelerix algirus respectivament. Són espècies molt similars i difícils de distingir. Com el seu nom indica l'eriçó fosc té una coloració més fosca, sobretot a la zona de la cara, el ventre i les orelles, les quals no sobresurten de les punxes, i en l'eriçó clar si. Si li podem arribar a veure la cara, hi trobarem un caràcter que ens facilitarà reconèixe'l, una ralla negra que li va del morro a l'ull característica de l'eriçó fosc (foto 2).

Malauradament, tot i que les espines que té són una gran defensa contra els depredadors, no el protegeixen davant dels cotxes, i els atropellaments suposen una de les principals causes de mortaldat. Per sort aquesta espècie no es troba amenaçada.

Foto 3. Eriçó fosc, Erinaceus europaeus
Especie: Erinaceus europaeus
Família: Erinacids
Ordre: Insectivors
Classe: Mamífers
Grup: Cordats
Regne: Animal











Text, fotos i video: R. Pacreu
Bibliografia: Mamíferos de España. Francisco J. Purroy i Juan M. Varela. Lynx, 
Principios integrales de Zoologia. Hickman. Mc Graw Hill
Webgrafia: Wikipedia