"L'experiència més bella que podem tenir és el misteri - l'emoció fonamental que és al bressol del veritable art i la veritable ciència."
A. Einstein

dimecres, 16 de desembre del 2015

Les coves prehistòriques de Serinyà

Foto 1. Cartell del parc
Aquesta vegada he anat al Plà de l'Estany a visitar les coves prehistòriques de Serinyà per tal de fer un viatge en el temps, que em permetés conèixer i entendre una mica com vivien els nostres avantpassats i com era el seu entorn.

El 1944 Josep Mª Coromines, el Dr. Coromines, comença l'excavació del Reclau, la primera cova excavada. El mateix Coromines va donar nom a 13 coves. 

Abans de la visita de les coves he vist un audiovisual que resumeix el que ha succeït en aquestes contrades des de fa uns 200.000 anys . Durant la visita guiada he vist les coves, que no són les magnífiques coves que un imagina quan pensa en coves prehistòriques, però la zona és bonica i les coves es fan més interessants quan t'expliquen qui i com hi ha viscut. Finalment om que hi he anat en un dia de tallers, he pogut veure com es practicava l'encesa de foc i la talla de pedres. També hi he pogut veure un panell mural recreatiu d'una cova ocupada per prehistòrics.

La zona de Serinyà és una zona on sempre hi ha hagut presència d'animals i més recentment de persones. Això és degut a què la zona de Serinyà forma un corredor natural entre la muntanya i la plana. A més aquesta zona tenia molta aigua i vegetació.

La història de les coves comença fa més de 250.000 anys. Durant el paleolític mitjà, fins fa uns 200.000 anys, la zona de les coves era una zona on abundava l'aigua calcària. De fet les coves es van començar a formar fa entre 400.000 i 300.000 anys degut a les grans cascades d'aigua que hi havia provinents de petits llacs i bassals de la zona. La precipitació de la calcària va anar formant el travertí que a l'hora va anar formant unes cavitats que van donar lloc a les coves.

Foto 2. Cova de Mollet
La cova de Mollet és la cova on es troben les restes més antigues. A la cova li falta mig sostre, i ja no era gaire gran, però fa entre 250.000 i 200.000 anys va servir de refugi per les hienes de les cavernes (Pachycrocuta sp.). Aquestes hienes, de mida molt més gran que les actuals, es menjaven les preses a les coves perquè no les molestessin els altres carnívors com el lleó de les cavernes, el lynx, els llops, las panteres, etc. En aquella època si trobaven un bon grup d'animals que avui en dia se'ns fa estrany imaginar-los en aquestes terres, com elefants i rinoceronts. També hi havia ja els senglars, cavalls, bous, etc. Però la presència d'animals que actualment es troben en climes més càlids fa pensar que es tractava d'una època càlida amb grans praderies obertes i alguns bosquets més temperats on vivien espècies com les que trobem actualment.

Foto 3. Homo heidelbergensis
Els humans no van utilitzar les coves fins que el clima no es va anar refredant, durant aquesta època només es troba una resta humana, una dent, segurament d'una nena, de 9-10 anys, de fa uns 215.000 anys. Es creu que pot ser de l'espècie Homo heidelbergensis ( Entre la comunitat científica hi ha discrepància entre si H. heidelbergensis es tracta d'un forma primària dels Neandertals o una espècie antecessora dels Neandertals). I podria ser que aparegués a la cova després de ser caçada per les hienes.


Fa uns 120.000 anys es va anar refredant el clima, i van començar a aparèixer els primers homes Neandertals a les coves. 


Imatge 1. Reprducció
Homo neanderthalensis
("Un viaje por la prehistória"
J.M.Bermúdez)
Fa uns 100.000 anys les coves ja eren freqüentades pels homes Neandertals. Tenien una estatura mitjana de poc més de 160 cm (homes) i conservaven la forma corporal primitiva de tots els homínids, amb la pelvis i el tòrax més amples  que els dels H. sapiens. Tenien un pes corporal superior a l'estandard actual degut a la seva conformació, la forta musculatura i l'exercici diari. Eren caçadors recol·lectors i tenien varies estratègies de caça, sovint empaitaven els animals per fer-los caure en trampes. Vivien en una època de clima fred i sec, entre 5-8ºC menys que la temperatura actual. Vivien en uns paisatges esteparis amb boscos de pi roig. Ja coneixien el foc que feien amb pedra foguera i pirita. Utilitzaven eines de pedra. La talla de pedres va començar al paleolític inferior, on apareixen les primeres eines de la humanitat fa més de 2.000.000 d'anys, que són simplement pedres retocades, còdols o les pedres que tenen a l'abast percutides per dona'ls-hi forma.

El paleolític mitjà és l'època dels neandertals, comença fa uns 200.000 anys, a l'arbreda fa uns 140.000 que hi apareixen aquests homes. En aquesta època es comencen a utilitzar les ascles o asclats, que són petits trossos de pedra fruit de la percussió, també anomenats micròlits, que els utilitzaven per fer diferents tipus d'eines. Solien utilitzar el sílex, que havien de portar de les zones on n'hi havia. És una roca amb unes propietats peculiars, la més interessant és la seva fracturació laminar, que dona lloc a cantons afilats. Utilitzaven els còdols de riu com a percutors, i d'una roca de sílex n'anaven extraient petites ascles per fer les eines que necessitaven. Amb una ascle simple s'obté un ganivet, una petita pedra molt tallant. Per fer altres eines utilitzaven ossos i banyes per treballar la pedra, inclòs utilitzaven banya com a percutor tipus martell. Amb l'ajut d'aquests estris, a un ascle li feien una ranura al mig per obtenir l'osca, l'osca és una eina que servia de ribot, per polir la fusta. Fent varies ranures petites al fil de l'ascle, obtenien els denticulats, és a dir ganivets de serra, que utilitzaven per tallar la fusta. Trencant el fil de les ascles obtenien els raspadors, que els servien per raspar les pells i treure'ls-hi el greix i les impureses. I d'aquesta manera poc a poc van anar perfeccionant les eines i les tècniques a a dur a terme amb elles.


Foto 5. Cova de l'arbreda
La cova de l'arbreda era molt gran, però també li ha caigut el sostre que es trobava a gran altura en alguns punts de la cova. Actualment s'està excavant i queden més de 6 m per excavar, ja se'n han excavat 9 m, els quals eren ocupats per neandertals fa 140.000 anys. Aquests no marxaven gaire lluny de la cova, feien anades i vingudes curtes. En un moment marxen i quan tornen troben que s'hi han instal·lat ossos de les cavernes, Ursus spelaeus. Es tracta de l'ós prehistòric més conegut del món, que feia 130 cm a la creu i fins a 3 m quan es posava de peu. Per sort pels habitants contemporanis a aquest ós es tractava d'una espècie amb una dieta bàsicament herbívora amb una aportació càrnica molt reduïda comparat amb les altres espècies d'óssos. Tot i això l'ós cavernari vivia quasi tot l'any a la cova i era difícil fer-lo fora. De manera que al registre fòssil de la cova es troba alternada la presència dels ossos de les cavernes amb la dels homes neandertals. Fins fa uns 40.000 anys, quan els últims neandertals que van viure a la cova van recollir les seves coses i ja no van tornar.


Imatge 2. Reproducció ós de les cavernes (Imatge del parc de les coves)

Segons el registre fòssil fins al cap de 3.000 anys les coves no es van torna a habitar per homínids, moment en el qual aparagueren els H. sapiens. Que fan fora els ossos de les cavernes de les coves per ocupar-les ells i acabaran extingint-los.

Imatge 3. Crani H. neanderthalensis i H. sapiens
("Un viaje por la prehistória" J.M. Bermúdez)

Durant el paleolític superior apareix el bosc temperat. Arriba a Serinyà l'home modern, l'home de cromanyó, que va substituint als Neandertals que desapareixen els següents 10.000 anys misteriosament. Fabrica noves eines i passa més temps a les coves, aprofita més els recursos naturals i comença a tenir temps extra per dedicar a tasques que no són essencialment per cobrir les necessitats bàsiques. També cacen aus i recol·lecten mol·luscs. Desenvolupen els propulsors per caçar i perfeccionen instruments de pedra. Recorren molts quilòmetres per aconseguir sílex. 

Foto 6. Entrada cova Reclau
La cova del Reclau pel meu gust és la més curiosa, entres ajupint el cap i et sens realment dins una cova. És una cova profunda havia tingut un bon sostre, però bona part també va acabar caient i avui hi ha un sostre artificial.  En aquesta cova ja només hi van viure H. sapiens, que van aparèixer a les coves durant el Paleolític superior fa uns 40.000 anys. Si va trobar una llar de foc amb plaques de gres ben posades, es col·locaven a les entrades de les coves per facilitar la sortida del fum.

Els humans arribaven a la zona seguint els remats i miraven si la cova estava habitada i si no ho estava si instal·laven una temporada. Feien un foc que els servia de protecció dels depredadors, per alimentar-se, per reunir-se i treballar les eines... Caçaven cavalls, visons europeus i bous masquers entre d'altres animals que els servien per menjar, utilitzaven les pells per fer vestits i estris amb els ossos i tendons. Els H. sapines ja coneixien les eines de pedra i també utilitzaven el sílex. Aquesta roca te l'avantatge que la pots tallar com tu vols, però té un petit problema, que només es troba en certs llocs. A Catalunya hi ha sílex bo a Montjuïc de Barcelona i al Montseny, però no ni torna a haver fins a França. Passaven l'estiu per l'actual França d'on recollien blocs de sílex i se'ls enduien per tallar-los quan necessitessin eines. Al registre arqueològic es troben restes de preparació d'eines a les coves, cosa que demostra que traslladaven els blocs de sílex i els tallaven allà mateix. Cada vegada es va refredant més el clima, i s'inventen les agulles de cosir fetes amb ossos, que els permeten millorar el treball de les pells. 

Foto 7. Reproducció eines de pedra i os
Els cromanyons perfeccionen la tècnica de les ascles de sílex ja emprada pels seus parents neandertals, i cap a finals d'aquesta etapa, fa uns 16.000 anys, comencen la indústria òssia. Punxons, puntes de jabalina i llances. Apareix l'arpó i agulles d'òs. Millora la fabricació d'objectes de pell. També es comencen a fer objectes simbòlics com collarets. Comencen a fer eines de sílex amb mànecs i eines amb ossos polits. Fan una cola amb cera i resina, que els serveix per enganxar les eines de sílex a mànec de fusta o banya. També comencen a treballar el sílex en làmines, enlloc de les ascles, que és una tècnica més avançada.

Es creu que durant la glaciació feien les migracions per la part de la costa, i que eren rutes almenys de 100-150 km. Prova de que migraven per la costa és que a les coves s'han trobat joies fetes amb curculles i cargols marins. Els objectes d'ornamentació, les pintures, els gravats i aquest tipus de dedicacions indiquen organització, eficàcia en les feines, excedent de temps per dedicar-se a fer coses que no són necessitats bàsiques.

Foto 8. Útils per encendre foc

No hi ha registre arqueològic de que els homes paleolítics utilitzessin pals per fer foc, sigui perquè no els utilitzaven o perquè són materials que difícilment es conserven amb el pas del temps. Però sí que n'hi ha de la utilització de la percussió, és a dir, de picar pedres. Utilitzaven un mineral de ferro, més endavant una placa de ferro, i pedra foguera, el pedernal. De mineral de ferro s'utilitzava el que hi hagués a la regió, a casa nostra la pirita, i el pedernal de tota la vida que ha sigut el sílex (fins que es va descobrir una aliatge metàl·lic que s'utilitza actualment com a pedernal). Així que picant la pirita contra el mineral de ferro aconseguim guspires que poden acabar generant un foc. Per 

Foto 9. Espart encenent-se amb la
brasa del bolet de soca

encaminar aquestes guspires cap al foc necessitem un encenall, un encenall molt bo és el bolet de soca. L'esponja de l'interior del bolet ràpidament absorbeix les guspires i forma una petita brasa, que col·locant-la en un encenall fibrós, com el cànem, l'espart o la palla, i donant-li aire, obtindrem flames que si el col·loquem ràpidament sota uns encenalls en una foguera ja tindrem el foc en marxa.


Encara que a les coves de Serinyà no hi ha pintures rupestres, se sap que utilitzaven pigments per fer pintura, tots ells òxids. Bàsicament tenien 3 colors, el negre, del carbó, el groc, de la llimonita, i el vermell de l'òxid de manganès. Aixafaven els elements per obtenir una pols, que segurament col·locaven en petxines,  a les coves s'han trobat curculles grosses, Pecten jacobeus, i ho barrejaven amb aigua o aigua i resina. Per pintar utilitzaven els dits, plomes o tampons de pell. Pintàven cèrvols, cavalls, mamuts...

Foto 10. Útils per fer pintures rupestres

Cap al neolític comencen a viure fora les coves, domestiquen bous,ovelles i porcs. Les coves ja només les utilitzen com a magatzem. Més endavant del neolític, a l'edat del bronze, les utilitzen per enterrar els seus morts.

L'homínid del gènere Homo més antic d'Europa s'ha trobat a Atapuerca, i és Homo antecessor, amb 1.200.000 anys aproximadament. Aquest homínid hauria viscut durant el paleolític inferior, època durant la qual van viure els homínidis antecessors a Homo neanderthalensis i Homo sapiens, quasi tots al continent africà. L'home de neandertal hauria viscut durant el paleolític mitjà i el sapiens durant el paleolític superior fins a l'actualitat, apareguent a les coves fa uns 40.000 anys, on no hi ha registro fòssil de què coincidicin, sinó que passa un període de 3.000 anys entre que marxen els neandertals i apareixen els sapiens.

Imatge 2. Esquema evolució gènere Homo (Museu arqueològic Banyoles)

Text i fotos: R.Pacreu
Imatges: Procedència especificada al peu
Fonts: Ensenyances dels guies de les coves de Serinyà
Història natural dels Països Catalans, 15. Registre fòssil. Enciclopèdia catalana. 1988
Museu arqueològic de Banyoles
https://es.wikipedia.org

dijous, 19 de novembre del 2015

Com crear una col·lecció d'ossos

Aquesta vegada no es tracta de la narració d'una entranyable descoberta pel territori. Sinó que vull explicar com processar restes d'ossos que podem trobar al camp. Trasllat a casa, determinació, processament de la mostra, neteja, etiquetatge i afegit a la col·lecció.

Podem trobar restes d'ossos en diferents estats, el més favorable seria ossos sense matèria orgànica en descomposició, els qual podríem procedir a netejar directament, però en molts dels casos aquest no serà el cas, fins i trobarem animals que encara no han començat el procés descomposició, com és el cas dels que moren atropellats a la carretera, que pot ser una de les fonts principals de la nostre col·lecció d'ossos. En funció de les hores que porti el cadàver a la carretera serà més o menys desagradable recollir-lo. Quan ens trobem amb un atropellament i ens interessa recollir l'animal, com per exemple l'esquirol que mostro, l'haurem d'introduir en una bossa de plàstic que tanqui i portar-lo lligat a la baca del cotxe a poder ser, de manera que no haguem de sofrir les olors. Realment serà l'olor la que ens acabarà de determinar si recollim la mostra o no. Si aconseguim traslladar la mostra, faltarà buscar-li un lloc en terreny obert, on no ens molestin les olors i es vagi descomponent. Un bon mètode és fer un forat al terra, introduir l'animal sense enterrar-lo i col·locar-li una llosa al damunt, evitant que cap animal salvatge se l'emporti. Aquí el deixarem almenys durant 1 mes, i en funció de les condicions ambientals s'anirà descomponent més o menys ràpid.

També caminant pel bosc sovint podem trobar-nos amb alguns ossos o cadàvers animals, si decidim recollir-los podran passar a formar part de la nostre col·lecció. I l'altre font principal de la nostre col·lecció, per l'apartat de micromamífers són les egagròpiles. Es tracta d'unes boles de pèl i ossos que escupen les aus rapinyàires amb les restes que no digereixen. Fàcilment en podem trobar d'òliba en cases abandonades. En podem recollir unes quantes i portar-les a casa per processar-les. Si les fiquem amb aigua, mitjançant l'ajuda d'unes pinces podrem desfer-les i separar-ne els ossos de les preses, bàsicament ratolins, talpons, mussaranyes i algun ocellet.

Foto 1. Ossos extrets d'una egagròpila

Imatge 1. Cranis que poden aparèixer en una
egagròpila (pràcties biologia de vertebrats UdG)

Així és que amb els atropellaments de la carretera, les restes del bosc i les egagròpiles podem aconseguir una bona pila d'ossos. Què fem un cop tenim els ossos? El primer pas és intentar determinar l'espècie que hem trobat per saber què estem afegint a la col·lecció. Segurament les espècies de mamífers grans que trobem atropellades seran les que ens costaran menys d'identificar ja que pràcticament sempre veurem l'animal complet, i serà tan senzill com agafar una guia de mamífers (per exemple "Mamíferos de España", de F. J. Purroy y J. M. Varela, Lynx) i buscar l'espècie.

Si trobem cranis pelats també podem identificar-los mitjançant diferents llibres, jo a la meva llibreria i tinc la guia "Huella y rastros de los mamíferos Ibéricos", de'n Benjamin Sanz, que entre molta altre informació conté làmines dels cranis dels diferents mamífers.

De manera que per exemple amb aquestes dues guies quasi podríem determinar qualsevol espècie de mamífer ibèric de talla gran que trobem, sigui l'animal enter o el seu crani. En el cas de trobar altres ossos sense el crani ens podem orientar sobretot per la mida, però serà molt més complicada la seva determinació.

Per determinar els diminuts cranis de les egagròpiles podem utilitzar també diferents llibres i materials, jo utilitzo les claus d'identificació de les pràctiques de biologia de vertebrats. En el cas de trobar-se algun micromamífer mort recentment, a l'hora d'identificar espècies amb carn i pèl m'han sigut d'utilitat les claus d'idetificació  de mciromamífers del SEMICE.

Un cop determinades les espècies, també podem fer un segon treball de determinació, tractant de determinar les diferents tipologies d'ossos. Així podem organitzar la mostra per espècie i tipus d'ossos identificats. Fins i tot en el cas d'exemplars molt complerts podem arribar a reconstruir o conservar la forma i organització originària dels ossos.
Imatge 2. Ossos que podem trobar fàcilment en
una egagròpila (pràctiques biologia vertebrats)

Abans o després d'aquesta última determinació, abans de col·locar la mostra en el seu suport final, li podem fer un blanquejat amb diferents productes, des de la meva experiència el més eficaç ha sigut el lleixiu, ja sigui dissolt al 50% amb aigua o treballant amb més precaucions i més ràpid al 100%. En tot cas es tracta d'omplir una safata amb el lleixiu i ficar-hi els ossos que volem netejar, si són grans es poden anar voltejant. En el cas dels ossos petits de les egagròpiles hem de vigilar més, sobretot si es tracta de lleixiu 100%, amb menys d'una hora ja estan blanquejats i es poden arribar a desfer algunes parts com les dents. Els ossos més grans se'ls pot deixar 1 hora o més i encara haurem de rascar bé per poder deixar ben nets.

Foto 2. Blanquejant crani ovella

Un cop tenim els ossos identificats i nets ja només ens queda buscar-ls'hi un suport adequat per tal d'ajuntar-los a la nostre col·lecció de mostres naturals. Els podem col·locar en una estanteria, una vitrina o fer-los una capsa/vitrina individual. Sigui com sigui amb un bon etiquetatge, en el qual com a mínim constarà el nom de l'espècie en llatí, també podem escriure-hi el nom comú i la família. Per fer una etiqueta més completa hi posarem el lloc de procedència de la mostra i la data de recol·lecció. Ja fent una etiqueta més completa format fitxa també podriem posar-hi informació sobre l'espècie en qüestió. Pel que fa el suport de la mostra, amb les ultimes mostres d'ossos que he preparat he utilitzat una caixa de fusta i un fons amb moqueta negra que queda molt vistós, com s'observa en la foto 3. 

Foto 3. Mostra esquelet rata

Text i fotos: R. Pacreu
Bibliografia: Pràctiques biologia de vertebrats (UdG)
"Huellas y rastros de los mamíferos ibéricos", Benjamin Sanz

diumenge, 27 de setembre del 2015

Passejada als aiguamolls de l'Empordà

Foto 1. Les emblemàtiques cigonyes
La setmana passada ens vam acostar al parc nartural dels Aiguamolls de l'Empordà a fer-hi una passejada. Es tracta del vestigi del que antigament va ser una gran zona humida, un conjunt de maresmes que ocupaven el pla litoral del golf de Roses i del Baix Ter, a l'Alt Empordà i Baix Empordà respectivament. Aquesta enorme zona humida es va anar quedant reduïda i degradada sobretot per la dessecació, produïda inicialment pels aprofitaments agrícoles i ramaders des de fa segles, i més recentment pels embassaments de Boadella, Sau, Susqueda i el Pasteral, i a partir dels anys 60 per la construcció d'urbanitzacions.

El 1983 va passar el perill de convertir els arrossars que hi havia a la zona en una urbanització marina residencial tipus Empuriabrava. Després de les protestes del Grup de defensa dels Aiguamolls Empordanesos, que va alertar la opinió pública amb la campanya de "Els últims aiguamolls empordanesos en perill" iniciada el 1976, la zona va quedar emprada dins la llei de paratges naturals d'interès nacional i reserves integrals, que posteriorment ha sigut reclassificada com a Parc Natural. Aquests últims aiguamolls que han perdurat a l'Alt Empordà consten de 4.866 ha de terreny amb dunes, llacunes salabroses i dolces, prats inundables i zones de conreu on conflueixen les desembocadures dels rius Muga i Fluvià. Els Aiguamolls de l'Empordà constitueixen un hàbitat excepcional per moltes espècies d'animals, sobretot ocells, dels quals s'hi han observat 327 espècies.

Foto 2. Esquirol atropellat
Abans d'arribar al Parc, per la carretera, vam trobar un pobre esquirol, Sciurus vulgaris, que havia sigut atropellat una estona abans de passar nosaltres. Ens vam parar a observar-lo, es tracta d'una bona ocasió per observar aquests animals de ben a prop. Un pelatge suau i rogenc, amb una cua ben astufada i el ventre blanc, poc a dir de la seva aparença inconfusible, però potser un dels detalls més interessants a observar son les seves petjades. De les quals ja vaig tractar en la darrera entrada, "Rastrejant el Pirineu Argonès", el mes passat. En aquest petit rosegador d'hàbits diürns el primer que ens podem fixar en les seves potes és que la ma anterior presenta 4 dits(foto 3), i la posterior 5 (foto 4). També tenen una forma força diferent, l'anterior amb 4 dits no alineats i ungles llargues, amb la pota curta i molt coixinet, i la posterior de 5 dits, amb 3 dits pràcticament alineats a la mateixa altura (molt característic!), pota llarga amb poc coixinet.

Foto 3. Pota anterior esquirol
Foto 4. Pota posterior esquirol
Una estona després d'arribar als aiguamolls i passejar pels camins i passar per algun aguait, vam arribar a un camí ple de fangs secs on entre d'altres petjades vam veure petjades d'esquirol. Va ser un bon exercici on comparar el que acabàvem d'observar a la carretera amb les seves empremtes. Tot i ser uns rastres poc marcats, van ser facils de reconèixer pel característic alineament de 3 dits en la pota posterior (foto 5). També vam poder observar el rastre de varies petjades fetes a salts (foto 6).

Foto 5. Petjada esquirol
Foto 6. Petjades esquirol, salts


Foto 7. Petjada daina
En aquests fangs també vam poder-hi observar unes petjades suposadament de la daina, Dama dama, un gran mamífer característic d'aquesta zona.

M'hagués agradat tenir la sort de veure'n un grup pasturant per la zona, però de moment cap de les vegades que he anat als aiguamolls he coincidit amb aquest cèrvid. Tot i que en principi no és difícil veure-les.

Pel camí de la volta al parc també ens vam trobar amb un altre animal atropellat. Una serp d'aigua, Natrix maura, abundant en els ecosistemes aquàtics. Vam obtenir un altre oportunitat d'observar i fotografiar un animal de a prop i la vaig aprofitar per observar be els seus detalls. Per poc temps aquesta pobre serp no va poder arribar al seu descans hivernal que realitzen d'octubre a març.


Foto 8. Serp d'aigua
Foto 9. Serp d'aigua,
 detall cap


Foto 10. Serp d'aigua,
detall ventral

Foto 11. Serp d'aigua,
detall dorsal



















Finalment vam veure un rastre que ens permet confirmar la presència de la llúdriga als aiguamolls, els seus excrements. Característicament en un lloc prominent, vora una riera, amb restes de cranc i peix. La llúdriga, Lutra lutra, torna a formar part de les terres de l'Empordà gràcies a les 41 reintroduccions fetes entre 1995 i 2000 dins del Projecte Llúdriga.

Foto 12. Excrement llúdriga
Foto 13. Excrement llúdirga, detall


I una última curiositat, una meravella arquitectònica de la naturalesa, les construccions de les vivendes d'una espècie de poliquets (foto 14). Els poliquets és el grup més nombrós dels anèlids, els cucs segmentats, amb més de 10.000 espècies conegudes que representen un 1/3 del grup. Els grups més conegut dels anèlids són els cucs de terra i els d'aigua dolça (oligoquets) i les sangoneres (hirudins). Els cucs marins (poliquets) són la classe menys familiar per la majoria de la gent, majoritàriament marins. Aquesta espècie la vam trobar una mica apartada del mar, en una zona que depenent de la època queda inundada per aigües salobres. Es tracta d'una espècie de poliquets sedentaris, un dels dos tipus morfològics principals entre els poliquets. A diferència dels poliquets errants, que es desplacen i son depredadors, els poliquets sedentaris tenen poc o gens capacitat de moviment i viuen en tubs que ocupen o formen ells mateixos, en aquest cas de pròpia formació, i s'alimenten filtrant l'aigua. Es tracta d'un grup d'animals amb gran importància en la cadena tròfica marina, ja que són aliment de molts altres grups com peixos, crustacis i altres depredadors.

Foto 14. Poliquets

Text i fotos: Roger Pacreu
Bibliografia: Mamíferos de España. 
Francisco J. Purroy. Lynx
Amfibis i rèptils de Catalunya. Xavier Rivera. Lynx
Principios integrales de zoologia. Hickman. McGraw-Hill
Webgrafia: http://parcsnaturals.gencat.cat/es/aiguamolls-emporda/coneixeu-nos/historia-proteccio-parc/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Aiguamolls_de_l%27Empord%C3%A0
http://www.empordaturisme.com/Associats/Parcs_Naturals-188/PARC_NATURAL_DELS_AIGUAMOLLS_DE_LEMPORDA-30.htm

diumenge, 30 d’agost del 2015

Rastrejant el Pirineu Aragonès, Canfranc

Imatge 1. Situació Canfranc
(Huesca)
Els Pirineus estan formats per una gran serralada muntanyosa situada al nord de la península ibèrica. Aquesta cadena muntanyosa es troba entre Catalunya, Andorra, Aragó, Navarra, el País Basc i França. Té una extensió de 415 km entre el Mediterrani (al Cap de Creus) a l'est, i l'Atlàntic (al País Basc) a l'oest, on s'uneix amb la serralada Cantàbrica. A la part central té uns 150 km d'ample. El pic més alt dels  Pirineus és l'Aneto amb 3.404 m.

Aquest agost vam fer una escapada a Aragó per passar uns dies explorant el Pirineu central. Vam pujar per Huesca cap a Jaca, i d'allà vam anar fins a Canfranc (1040 m), a la Vall del riu Aragón, que va ser el nostre "campament base". On vam participar en les III jornades de rastreig en el Pirineu Aragonès durant una setmana.

Passar uns dies al Pirineu durant l'agost és genial. A partir dels 1000 m ja es noten les temperatures més baixes, i trobem boscos de pi roig i fagedes precioses, una mica més amunt hi ha el pi negre i els meravellosos prats alpins, on des del juny comencen a florir flors característiques d'aquests estatges.

Aquests dies vam estar amb una de les persones més expertes en rastreig i pioner a la península, en Benjamin Sanz (Muskarirastros), l'organitzador de les jornades de rastreig. I amb ell i tot un grup d'apassionats per la natura vam gaudir d'uns dies a tope entre fauna i flora.


Dia 03-08-2015

El primer dia vam trobar-nos a la tarda al poble de sota Canfranc, a Villanua, on hi ha una presa i a la part anterior, a la cua, si troben uns fangs magnífics quan baixa el nivell del riu. Magnífics ja que al riu s'hi acosten tot tipus de mamífers a veure i hi podem trobar la seva empremta amb una qualitat de primera. Teniem un dia assolellat amb alguns núvols que s'acostaven. Vam veure petjades de limícoles (foto 1) i de micromamífers (foto 2) indeterminats. Dels quals seria difícil determinar-ne l'espècie, tot i que per la mida i la zona podríem arriscar-nos i acotar una determinació més concreta.

Foto 1. Petjades de limícoles
Foto 2. Petjades de micromamífers
Mirant una miqueta més vam trobar les petjades de la llúdriga, Lutra lutra (foto 3). Presenta 5 dits i és característica per no presentar la marca de les ungles a simple vista. Tot i que si ens hi fixem no és que no les presenti, sinó que no son llargues com a la petjades d'un gos per exemple, sinó que son molt curtes, d'uns 2mm, deixant una petita punxa marcada a la part superior del dit, que enlloc d'observar-se rodó s'observa una mica punxegut.

Foto 3. Petjada llúdriga
(5 dits, ungles curtes)
Aquesta zona seria el límit de l'hàbitat de la llúdriga, ja que mes amunt, a l'alta muntanya, si troba poc peix. És a dir que la llúdriga sembla ser que cria en tot tipus de rius, i que el factor limitant és l'aliment.

Un cop vistes les petjades podíem afirmar que a la zona on érem estava habitada per la llúdriga, de manera que ens vam posar a buscar el seu marcatge. Els rastres ens permeten afirmar la presència d'una espècie, però no la seva absència. La llúdriga marca el territori mitjançant excrements en llocs característics com pot ser la confluència de les aigües del riu i sobretot en pedres elevades de la vora o el mig del riu. El primer dia no les vam poder observar, podria ser que les passessin per alt, o que l'individu d'aquest tram fos una femella amb cries i no marqués per passar desapercebuda. Se sap que les femelles quan tenen cries deixen de marcar la zona. Excreten en el fang o en llocs on desaparegui ràpidament sense deixar rastre. I a més poden criar durant tot l'any, no tenen una època de cria concreta. També s'ha de tenir en compte que els animals que marquen el territori ho fan a temporades. I en funció de l'aliment de la zona marquen més o menys i en una extensió més gran o més petita.

La següent petjada que vam trobar va ser la del porc senglar, Sus scrofa, (foto 4), molt més freqüent de trobar.  Es tracta d'una petjada d'ungulat, d'entrada els ungulats poden ser confusos, però la de senglar per poc completa que la trobem podem assegurar que es seva, principalment per la diferència de les guardes respecta la resta d'ungulats. La petjada del senglar tot sovint marca les guardes, ja que les tenen molt baixes, i a més són molt obertes cosa que no passa en cap altre ungulat. A la foto es pot observar una de les guardes, la dreta. També s'hi observa un dels caràcters determinants que és la mitja cresta. La petjada del senglar mostra les 2 ungles unides fins a la meitat, deixant només mitja cresta de separació de dalt a baix. En la resta d'ungulats la petjada sol mostrar una cresta entera de dalt a baix.

Foto 4. Petjada senglar
(Mitja cresta, guardes obertes)
És important tenir en compte que les petjades només algunes vegades deixen l'empremta perfecte, que normalment trobem porcions de la petjada. De manera que un rastrejador et pot ensenyar unes nocions i uns caràcters a tenir en compte, però que poden ser confusos segons la manera de trepitjar de l'animal, el tipus de sòl, etc. Així que s'ha de tenir la ment molt oberta, no es tracta d'un mètode matemàtic.

Abans de pujar cap a Canfranc, a les ribes de l'Aragón també vam veure-hi les típiques banyeres de fang dels senglar.
Foto 5. Banyera de senglar

Després de buscar un rato a les ribes del riu Aragón vam pujar a Canfranc, a l'aula de Sargantana, on en Benjamin ens va estar donant les lliçons teòriques. A la lliçó del primer dia ens va parlar sobre el passat el present i el futur dels mamífers a la península.

Els rastres són un tema complex ja que d'entrada poden variar molt segons la zona on es trobin els animals. És molt important interpretar els últims 50 anys per entendre la situació en què es troben els animals. A principis del s. XX els boscos d'Espanya estaven arrasats. Els vedats de caça han permès la supervivència de moltes espècies que s'haurien trobat sense lloc on viure. Es van arrasar els boscos per poder sobreviure a la gana i al fred.

En Benjamin ens explicava que en general hi ha una percepció errònia de la relació de les cultures indígenes amb el medi. Els nostres avantpassats van extingir els grans  mamífers. Existeixen proves que mostren com a on arribaven els poblats humans s'extingien espècies animals. Degut als primers humans, no pas a la última gran glacicació (12000 a). Els polinesis van exterminar entre 1000 i 2000 espècies d'aus. Existien grans àguiles que caçaven persones. A Nova Zelanda van exterminar tots els grans moas (Dinornis sp.). L'illa de Pascua la van arrasar entera.
A la península es va exterminar els bisons, els urs (Bos primigenius, ancestre de les vaques, extingits s.XVII), els castors (s.IV) i el zebro (similar als cavall de pzewalski). De manera que a principis del s. XX Espanya estava arrasada i tenia una economia de subsistència, la gent sobrevivia com podia i eren autèntics depredadors. La gent s'alimentava de qualsevol animal que es mogués. A la zona on ens trobàvem, a Canfranc, actualment plena de boscos, als anys '20 estava completament pelada. Quan es va construir l'estació es va començar a replantar arbres per protegir-la de les allaus. Era tan el poc valor que es donava a la fauna salvatge i l'apreci que se'ls hi tenia que l'any 1956 a Espanya es va crear la "Junta de extinción de alimañas". Aquest òrgan creat i regulat pel govern franquista que va durar fins als anys '80 s'encarregava a cada poble o regió d'abonar als civils una quantia de diners per cada animal mort que se'ls portava, es pagava pels cadàvers de tot tipus d'animals considerats "alimanyes". Es pagava per matar mamífers com ossos, llops, linxs (que tants diners es gasta avui en dia per mantenir-los!), guineus, fagines, genetes, turons, visons i mosteles; ocells rapinyaires com àguiles i mussols; i rèptils com llangardaixos i culebres.
Així és que fins als anys '80 la natura de la península estava molt perjudicada, hi havia molt pocs boscos, tot estava contaminat, els rius eren una cloaca... I com és que els animals han sobreviscut? El primer punt és que els animals no son estúpids, aprenen, tenen cultures, no tenen capacitat de raonament, però no són màquines i són capaços d'utilitzar noves estratègies apreses per sobreviure. El segon punt és que hi ha una selecció dels més aptes, els més capaços, que no és el mateix que els més forts, la seva supervivència va més relacionada amb si són més o menys especialistes, i a falta d'un recurs s'adapten amb un altre, etc. I el tercer punt és que van tenir sort amb l'orografia i la particularitat de les terres de la península. Per exemple l'ós es va fer més petit (si el comparem amb l'americà...), el linx tenia conills per alimentar-se (que ha sigut un problema per ell quan han davallat les poblacions). Així és que van sobreviure els més generalistes i més capaços d'adaptar-se a les circumstàncies.

La situació actual dels mamífers:

- En perill - Linx, turó (se'n sap ben poc) i ós (batent records a Cantàbria).

- En expansió - Visó europeu (a Europa va a -, i a la península va a +), mangosta africana, llop (va a +, es reprodueix molt, però a Sierra Morena va malament), cérvol (molt abundant, però d'expansió lenta, podria passar a categoria abundant) i la cabra salvatge (és d'expansió lenta, però podria passar a la categoria abundant).

- Abundants - Teixó, mostela, ermini, marta, gat salvatge (és molt difícil d'estudiar), eriçó, cabirol (d'expansió ràpida) i lagomorfs (que varien les poblacions en el temps, tenen explosions demogràfiques).

- Molt abundants - Llúdriga, guineu, geneta, fagina, marmota, porc senglar (d'expansió ràpida) i isard.

A partir dels anys '80 amb l'abandonament rural per anar a les ciutats, cada vegada les espècies de mamífers, en general, han anat augmentant les seves poblacions. Cada espècie té el seu tipus d'expansió.

Per estudiar una espècie és molt important conèixer-la i conèixer la seva capacitat d'adaptació. La realitat actual es molt diferent a la de la meitat del s.XX. El desconeixament d'aquesta realitat condueix a conclusions errònies. Per exemple es diu que la llúdriga és de muntanyes i aigües cristal·lines ja que al començar els estudis als anys '80 era a on sobrevivien. Avui en dia es troben per tot arreu, en tot tipus de rius, a terra baixa amb aigües tèrboles de dubtosa qualitat, en canals de riu i fins i tot salten preses.

Com a curiositat hi ha el tema de la fauna en les ciutats europees, on s'hi troben guineus en parcs i jardins, a Dinamarca les fagines dormen dins els motors dels cotxes, i a Suïssa es veu a les guineus passejant per les ciutats. A Europa es va uns quants anys avançats respecta la protecció del medi ambient. Una pregunta que ens podria suggerir aquests fets és com deuen estar de plenes de fauna les muntanyes com perquè busquin llocs on viure a les ciutats. La qual cosa mostra una gran capacitat d'adaptació dels animals.


Dia 04-08-2015

Foto 6. Colecció petjades
Benjamin
El segon dia vam començar amb una lliçó teòrica sobre les diferents petjades que ens podem trobar al camp. En Benjamin ens va ensenyar una mostra de la seva col·lecció, i vam diferenciar algunes petjades bastant confusibles.

Vam observar la diferencia entre els principals ungulats del Pirineu, el porc senglar, el cérvol, el cabirol i l'isard (Foto 7). Començant per l'esquerra a la foto 7 hi ha l'isard, que presenta unes ungles primes molt separades, amb els 2 costats arrodonits, quan no hi ha guardes és difícil conèixer la direcció del moviment. Després hi ha la del cabirol que presenten també unes ungles petites, però acaben en una forma característica en punta a la part de davant, sovint en forma de cor. Després la de cérvol, ja molt més grossa, amb una impremta quasi rectangular. I finalment la del porc senglar, molt característica ja que quasi sempre marca les guardes que té molt avall i ben obertes, a més de marcar només mitja cresta de separació entre les ungles i certa inclinació en l'impremta.

Un altre dels punts forts va ser diferenciar les petjades del gat, la geneta i la fagina. A la foto 8 de dreta a esquerra primer hi ha la petjada del gat, que a proporció té uns dit molt grossos i el coixinet és pràcticament recta. Després la de la geneta, que té un cinquè dit molt característic, però que sovint no marca, presenta un coixinet en forma de M, amb una entrada al mig. I la tercera és la de la fagina, que presenta també una entrada al coixinet, un taló característic, que no sempre marca, i uns dits molt separats del coixinet.

Foto 7. Petjades ungulats
Foto 8. (D'esquerra a dreta a dalt)
Teixó, fagina, geneta i gat

Després de la lliçó vam sortir al camp, pels voltants de Canfranc. Vam passar per un camp d'herba on hi havia varis excrements de cérvol (foto 9), Cervus elaphus, poguent descartar el bestiar que porta mesos sense passar-hi i no es veien excrements en masses de ramat, a més els excrement de cérvol són molt grans i els dels adults ja no els podem confondre amb el bestiar, els trobem en pilons aïllats. Ens va explicar que la diferència entre uns excrements d'herbívor en boletes compactes o soltes és degut a si l'animal ha menjat herba tendra, en el primer cas, o menys tendra, en el segon. Una mica més endavant vam trobar unes petjades del cérvol (foto 10), que tot i tenir poca definició en vam poder apreciar el gran tamany i la forma més aviat rectangular amb les puntes del davant arrodonides.

Foto 9. Excrements cérvol
Foto 10. Petjada cérvol

Seguint caminant per aquests campets d'herba vam trobar un excrement de carnívor (foto 11), presumptuosament de guineu, ja que la fagina sòl fer-los una mica més petits. L'excrement presentava poca consistència, estava més aviat desfet i el contingut el formava pèl de micromamífer i pinyols de cirera. La majoria dels carnívors també mengen fruits del bosc quan n'és la temporada. De fet ens va explicar que els fruits persistents estan adaptats a què se'ls mengin els ocells i els que cauen ràpid al madurar són adaptats als mamífers.

Foto 11. Excrement guineu
Vam sortir dels camps d'herba i ens vam ficar cap al bosc de pins, on vam trobar pel camí varis petits excrements, que en alguns casos no presentaven la típica taqueta blanca de l'àcid úric dels ocells, i es podrien confondre per excrements de petits mamífers. Es tractava d'excrement de la merla, Turdus merula, o el tord, Turdus philomelos (foto 12). També vam veure les restes de l'alimentació de l'esquirol, pinyes plenes de filaments (foto 13).

Foto 12. Excrement de merla o tord
Foto 13. Restes alimentació esquirol
Un altre curiositat que vam veure, van ser uns rastres d'alimentació del picot. El picot picoteja les pinyes per menjar-se els pinyons i les tira, però sovint les deixa clavades a l'escorça dels arbres (foto 14), d'aquesta manera els marca. Fa unes petites ranures a l'escorça i les introdueix. I en aquest bosc va ser on vam veure les primeres marques de rascadures de cabirol (foto 15). Es tracta d'unes rascades a poca altura i de poc grossor, més aviat fines. Quan al cabirol li surten les banyes tenen un recobriment, com un borrissol, que es rasquen amb els arbres petits per treure-se'l. Un cop ja se l'han tret rasquen amb les puntes de les banyes, sovint ja en arbres més grans, per tal de marcar el territori.

Foto 14. Escorça de pia amb
pinyes clavades pel picot
Foto 15. Rascadures de cabirol

Imatge 2. Petjada esquirol
Després de dinar vam fer un altre lliçó teòrica, en la que ens va començar les explicacions dels mamífers un a un i com detectar i entendre els seus rastres.

Vam començar pel curiós i àgil esquirol, Sciurus vulgaris, que deixa unes petjades petites amb 3 dits en línia característics i restes d'alimentació de pinyes plenes de filaments que deixa al arrencar les bràctees. Deixant a vegades restes apilades en menjadors. També dels seus niu en bola que solen col·locar en arbres perennes com les coníferes i rarament en arbres caducs on són presa fàcil. Fets normalment amb molses i herbes.
Ens va parlar del conill, Oryctolagus cuniculus, que podria ser el símbol d'Espanya, que de fet és una paraula d'origen romà "hispania" i abans fenici amb el significat de "Terra de conills", que feia referència a la península ibèrica. El conill ha tingut problemes d'epidèmies el darrer segle, el 1958 la mixomatosis va matar el 98% de la població, i els anys '80 hi va haver una elevada mortalitat amb la triplevírica. Tot i això el conill té grans explosions demogràfiques i ha pogut mantenir les seves poblacions i refer-se, fins al punt de poder ser problemàtic pels humans per exemple amb les galeries excavades sota vies de tren i carreteres. Ens va parlar de les seves petjades característiques que va marcant en forma de Y (2 i 2) (Imatge 3), les conilleres entre 10 - 15 cm de boca, les seves latrines i les escarbadures que fan per marcar el territori.
Imatge 3. Petjada conill/llebre

La llebre, Lepus europea, amb unes petjades iguals a les del conill però de mida més gran. Amb predilecció a climes de muntanya, mentre que el conill té predilecció per zones de clima més mediterrani. I en lloc de caus fan enllitaments, llocs on descansar a l'aire lliure, que rarament es poden observar ja que solen quedar força camuflats.

L'eriçó, Erinaceus europeus, que és el mamífer més antic de la península, juntament amb l'eriçó morú que es troba només a la costa mediterrània, i lo difícil que és de rastrejar.
Ens va parlar de la marmota, Marmota marmota, que va ser introduïda als Pirineus pels francesos l'any 1948. Fa 15.000 anys habitava la pradera dels Pirineus en períodes freds. I ara tornen a haver-hi praderes artificials degudes al bestiar. Formen galeries on viuen i hi passen part dels hiverns més freds, arribant a hivernar quan és necessari. I hi amaguen els excrements a l'entrada d'alguns túnels o petits racons sota les pedres. Les entrades de les marmoteres son sempre arran d'una pedra a sota de la qual excaven. Els primers anys es veien molt ja que deixaven tota la terra a l'exterior, amb el temps les plantes han anat cobrint la terra dipositada a l'exterior i queden més desapercebudes.

Foto 16. Alzinar de Villanua
Feta la lliçó vam baixar a l'alzinar de Villanua, una formació forestal curiosa a aquestes altures, deguda a què les valls del Pirineu solen estar orientades de nord a sud, i permeten que pugin llengües de clima mediterrani a grans altures.  Vam començar a caminar entre els camins i el primer que ens vam trobar en un marge va ser una latrina de teixó (foto 17). Sovint les latrines estan compostes per varies excavacions on van dipositant les femtes, en aquest cas es tractava d'una sola cubeta, que no semblava excavada sinó aprofitada del relleu, on hi havien dipositat força excrements.

Seguint el camí vam trobar una petjada de cérvol bastant definida (foto 18). Amb la seva forma més o menys rectangular, de mida grossa, i que diferenciem de la d'un senglar que no ha marcat les guardes sobretot per tenir l'acabament de la part anterior ben marcat, força recta, mentre que el senglar el té amb certa inclinació, també ens orienta el fet de marcar la cresta completa entre les ungles de dalt a baix, i no mitja com en la del senglar.

Entrant en un altre camí vam començar a trobar el rastre d'una guineu, que amb el primer excrement ens va fer dubte de si es tractava d'un gat salvatge. Es tractava d'un excrement blanc, degut a haver menjat ossos, amb una mida força gran (2x5cm). Vam sortir de dubtes en anar trobant més excrements de mides menys grans i propis de la guineu seguint el camí, com el de la foto 20 amb pinyols de fruita. La guineu així com la fagina marca pels camins, el gat salavatge també ho fa a vegades, tot i que es té menys coneixement sobre els seus costums. Descartem que sigui de fagina quan trobem excrements d'una certa mida. A més, lo habitual és que quan un animal marca una zona, no hi marqui un altre espècie, de manera que si determinen en un camí un excrement de guineu el més probable serà que en tot el camí sigui el mateix animal, no es mesclen.


Foto 17. Letrina teixó
Foto 18. Petjada cérvol


Foto 19. Excrement guineu
(ingesta ossos)

Foto 20. Excrement guineu
(ingesta fruita)




Més endavant vam veure les típiques escarbadures dels senglars (foto 21). Els senglar fan petits forats on fiquen el morro i van aixecant la terra buscant aliment com insectes i cucs, a vegades fins i tot ruscs d'abelles. Les escarbadures són inconfusibles, i si ens hi fixem veiem que la terra està escarbada en totes direccions, cosa que no fa cap altre animal. Per exemple el teixó quan escava tira la terra a prop i cap a una o dos direccions com a molt, i la guineu la tira lluny en una sola direcció. Seguint la pista del senglar vam trobar les rascades que fa als arbres marcant-los de fang després de fer-se els seus banys. I més endavant vam veure els seus excrements (foto 23) de boles compactades entre elles, el diferenciem fàcilment dels altres ungulats ja que presenta molts trossos d'herbes enters, en canvi els ungulats herbívors, com el cérvol i el cabirol, trituren molt bé l'aliment ja que son rumiants i no queden restes d'herbes enteres a la femta. També vam veure excrements de cria de senglar (foto 24), més petits i en boles sense compactar, a diferència dels altres ungulats les boles, a part de contenir trossos enters d'herbes, són molt deformades.

Foto 22. Rascada de senglar
Foto 21. Escarbadures senglar





Foto 23. Excrement senglar
Foto 24. Excrements cria senglar











Vam seguir la passejada travessant una mica el bosc i enllaçant camins, vam trobar més marques de cabirols que rascant-se el borrissol de les banyes havien maltractat alguns petits arbres. I al final vam topar amb els seus excrements (foto 25), boles petites i allargades, que es podrien confondre amb les dels xais, però en aquesta zona no hi havia signes de ramat, sobretot per la poca abundància dels excrements.

Ja acabant la sortida vam trobar un parell de curiositats, primer l'anomenada ooteca de mantis (foto 26), és a dir una petita estructura que enganxa a les pedres i hi diposita els seus ous. I ja quan marxaven vam veure el que els rastrejadors anomenen xiclet (foto 27), els restes d'una masticació d'herbes que un ungulat tria, mastega, n'exprimeix els sucs i l'escup.

Foto 25. Excrement cabirol

Foto 26. Ooteca de mantis 








Foto 27. Xiclet d'herbívor













Dia 05-08-2015

A la primera lliçó del tercer dia ens va parlar de la mostela, Mustels nivalis, i l'ermini, Mustela erminia, que diferenciem per la punta de la cua de l'ermini que és negra i a l'hivern es torna tot blanc. Del seu difícil rastreig, són animals petits amb petjades molt petites que requereixen un fang molt fi per veure-les bé. Una de les curiositats és que aquestes dues espècies quan hi ha molt menjar seleccionen la part que mes els agrada (llom, cervell..) i abandonen la resta.

El turó, Mustela putorius, que n'hi ha molt pocs i és rar de veure. És l'únic mustèlid que les seves poblacions han anat a pitjor.

Del visó europeu, Mustela lutreola, i el visó americà, Mustela vison, que és més gran i més agressiu que el primer. Tots dos són animals amb  petjades molt petites que difícilment deixen marca. A diferència de la llúdriga fan els excrements cilíndrics i més consistents, tot i que la llúdriga a vegades també els fa consistents, sempre els fa amb un oli per sobre i són un cúmul d'espines o trocets de closca que normalment es desfan en agafar-los.

La fagina, Martes foina, una espècie present per tot tipus d'hàbitats des de l'altiplà central als prats alpins, a diferència de la marta, Martes martes, que només viu als boscos de muntanya. Totes dues tenen una petjada que recorda a la del gat, però té la separació entre els dits i el coixinet molt més gran. Fan uns excrement molt variats en formes, longituds i continguts. Són similars a les de la guineu, en la forma de marcar camins i tot, però la guineu els fa més grans, com que en una zona només marca una de les 2 espècies, si tots son petits podem dir que son de fagina o marta. I si n'hi ha algun de gran que son de guineu. També hi ha una diferència en l'olor. La fagina també pot fer latrines a part de marcar els camins, diferenciant-los dels de geneta que son molt més grans. Els excrements de la marta tendeixen a ser molt més allargats.

Per acabar en Benjamin va explicar-nos uns quants conceptes i idees a tenir en compte a l'hora de rastrejar. El primer que cal tenir en compte és el biòtop on ens trobem, és a dir quines son les condicions ambientals de la zona, i les espècies vegetals i animals que podem trobar.  Sembla evident, però val la pena tenir en compte que conèixer l'entorn on ens trobem ens ajudarà molt a l'hora de rastrejar una zona. Per exemple un bosc madur és un lloc pobre biològicament, molt homogeni, la riquesa es troba en les zones amb mosaic (bosc, prat, pantà, ribera...). A més les pinedes acidifiquen molt el sotabosc, sobretot en zones de secà. És important tenir en compte que els animals volen menjar i refugi, la qualitat de l'aigua o els residus del medi els importa menys. De manera que potser que no trobem llúdriga en les aigües cristal·lines d'un riu d'alta muntanya, i si que la trobem en les aigües tèrboles del tram baix.
Els roquissars i llocs amb amagatalls, com els penyassegats i parets amb racons on amargar-se, són magnífics per trobar tot tipus de rastres animals. Les acumulacions de troncs i plantes arrastrades pel riu els hi encanta a les llúdrigues, les guineus, les fagines, etc. Però s'ha de tenir en compte que els rius mediterranis tenen grans avingudes i els animals ja ho saben, tot i que això queda modificat amb les preses.

Els llocs on sempre hem de mirar per buscar rastres:

- Petits boscos aïllats/ clarianes en el bosc
- Marges entre camps
- Drenatges en carreteres i camins
- Ponts
- Canteres/ talussos/ cimes/ fondalades
- Parets calcítiques (no granítiques)
- Barrancs i rieres
- Vorades dels rius
- Cues dels pantans (magnífic per trobar petjades)
- Ruïnes
- Murs, roques i vores
- Sèquies : ponts

Feta la lliçó vam sortir al camp, al costat de Canfranc, al que anomenen el "bosque de enanitos". Es tracta d'un boscs de pi roig amb tilers i verns principalment. Començant a caminar pel camí principal vam trobar-nos amb una magnífic escurçó pirinenc, Vipera aspis, en Benjamin no va dubta a tirar-se a agafar-lo i així vam poder veure'l bé i fer-li unes quantes fotos.

Foto 28. Benjamin
agafant l'escurçó pirinenc

Foto 29. Escurçó pririnenc,
Vipera aspis














Seguint el camí vam tornar a trobar les marques als arbres de picots i algunes pinyes incrustades. Ens vam ficar fins al boscs, i vam començar a mirar als arbres en busca de marques de cabirol, cérvol o senglar, ens va costar trobar-ne, però al final en un tros vam trobar les marques del cabirol, petits arbres pelats on es refreguen el borrissol de les banyes noves i arbres més grans rescats amb les puntes, però eren marques velles, de l'any anterior segurament, o sigui que alguna cosa estava passant en aquella zona que no hi trobàvem indicis dels cèrvids. De la mateixa manera que també trobàvem pinyes velles dels esquirols i cap de nova. Podríem deduir que les poblacions d'aquests animals en aquella zona han sofert algun problema que ha donat lloc a una baixada demogràfica. L'esquirol l'hauríem de trobar pràcticament sempre en boscos de pins i avets quan les poblacions estan bé.

Foto 30. Papallona zebra
Així que després de fer algunes observacions i reflexions vam baixar del bosc un altre vegada direcció Canfranc. Pel camí vam topar-nos amb la preciosa papallona zebra (foto 30).

Vam creuar el riu per anar a veure l'altre costat de la vall mentre arribàvem a Canfranc i vam veure algunes escarbadures de senglar. Quan vam deixar de mirar a terra i vam aixecar el cap vam poder veure com ens sobrevolaven un voltor i un aufrany.

Foto 31. Creuant el riu Aragó

A la tarda després de dinar vam reprendre la teoria parlant d'algunes espècies més de mamífers. La llúdriga, Lutra lutra, com ja havíem vist al camp té una petjada molt gran (7- 8 cm) que no presenta ungles. Té un caminar molt característic en diagonal que es veu reflectit en el rastre de les seves petjades. Els seus excrements com deia al comparar-los amb els del visó són una amalgama d'espines, closques i altres restes de poca consistència, amb un oli pel damunt. L'oli desapareix ràpid i amb el temps es tornen blancs. Són tant poc compactes que normalment es desfan al tocar-los (són de difícil recol·lecció). A vegades podem trobar que marquen en una mateixa zona que la fagina. Marca en llocs prominents, com pedres, murs i muntanyetes de terra que fa rascant el terra. Normalment trobem la llúdriga més avall de 800 - 1000 m, on hi ha molt aliment per ella. Però entre primavera i estiu, quan a l'alta muntanya hi ha molts amfibis  que van a pondre al riu, puja fins als 2000 m. Quan s'alimenta de gripaus els hi arranca la pell per evitar les toxines. En general sòl menjar carn de peix (10 - 25 cm) i se'ls menja enters, no deixa restes, en canvi quan menja crancs si que en trobem les restes de les pinces i el cap aspercides a troços, a diferència de quan el depreda un ocell que el deixa tot junt i sovint enter i buit per dins, amb l'abdomen obert d'on n'extreu la carn. Crea uns passos de fauna molt marcats, entrant i sortint sempre pels mateixos llocs. És una espècie que pot criar durant tot l'any en qualsevol lloc, entre unes arrels, en un túnel... I a on hi fa un cau desapareixen els seus rastres per tal de passar desapercebuda.

Per tal de sondejar la llúdriga:

1) Agafar el mapa, buscar ponts
2) Rastrejar el riu en trams de 600 m

La teoria va seguir amb l'aguait i l'acostament (com deia en Benjamin "acecho y receho"). L'aguait és quan ens quedem quiets per esperar a què aparegui un animal, i l'acostament és quan l'anem a buscar, cosa que és difícil en mamífers.

Aguait

En llocs de secà els punts d'aigua són boníssims per l'aguait dels animals. Quan trobem un bon lloc d'aguait hi podem col·locar una càmera de fototrampeig. Quan fem esperes en un aguait és important que tinguem en compte la direcció del vent, ja que molt animals no tenen gaire bona vista però si que tenen un olfacte excel·lent.

Bons llocs d'aguait:

- Punts d'aigua aïllats
- Franges naturals o arbredes en zones urbanes desforestades
- Punts elevats sobre passos de fauna
- Altres: punts de salitres (ungulats), punts de fang...

Acostament

Quan et creues amb animals has d'estar quiet. Intentar amagar-te és un error ja que sentiran o veuran el teu moviment i s'espantaran. La majoria d'animals sobretot oloren i senten, de manera que si quan ens creuem amb ells ens quedem quiets és més fàcil que no es donin compte de la nostre presència. El més important és tenir en compte la direcció del vent per tal de què no olorin la nostre presència. En general la vista dels mamífers és força dolenta.

Llocs i animals per fer acostaments:

- A Montserrat la cabra montesa
- A la vall d'Ordesa l'Isard
- Als prats alpins d'alta muntanya, durant l'estiu, erminis, fagines, guineus, esquirols (primeres i últimes hores del dia)
- A la Vall d'Aran l'os, a l'hivern si neva i falta menjar???. Quan comença la primavera i comença a sortir herba tot baixen a buscar-la, després van pujant segons l'aliment que hi hagi.

Foto 32. Aguait als prats alpins
(Entre Astún i Candanchú)
Acabada la teoria vam agafar els cotxes i vam pujar cap amunt als prats alpins, entre Astún i Candanchú. El cel era clar i feia bon dia. Vam parar a la vora de la carretera i vam posar-nos a observar els prats amb els prismàtics i el telescopi terrestre.
Mentre estavem a l'aguait vam veure passar algunes gralles de bec vermell i de bec groc. Fins que la bona vista del company de Navarra va localitzar un ramat de femelles d'isard. Els mascle vells són solitaris, i els mascles joves fan manades petites, de manera que quan veiem una manada nombrosa es tracta d'un grup de femelles.
Vam seguir una estona a l'aguait i vam localitzar unes marmotes i els seus caus. Vam escoltar els seus xisclets d'alerta, per la meva oïda similars al so d'un ocell. Així que un cop les vam localitzar vam decidir fer un acostament cap a la zona on es trobaven a veure els caus i a veure què trobàvem pel camí. vam agafar un camí cap al prat on les havíem vist, i ens vam creuar amb una papallona apolo (foto 33), típica del Pirineu. Seguint el camí vam tenir la sorpresa de tornar-nos a creuar amb un altre escurçó pirinenc (foto 34).

Foto 34. Escuçó pirinenc
Foto 33. Papallona apolo











Baixant vam veure unes quantes flors alpines, i vam arribar en uns bassals amb fang dels rierols que baixaven de la muntanya, on vam veure-hi les curioses petjades de les granotes (foto 35 i 36). Amb l'empremta de la ma fan una forma d'estrella irregular amb 5 puntes i amb el peu marquen 4 punts amb els dits.

Foto 36. Petjada peus granota
Foto 35. Petjada mans de granota











Foto 37. Didalera,
Digitalis purpurea
Des dels bassals de fang vam anar pujant pels prats cap als caus de les marmotes. Caminant cap a ells vam veure unes quantes flors alpines més, entre les quals la preciosa didalera, una de les meves preferides.

Vam trobar el primer cau, més avall d'allà on les havíem vistes. Els caus de les marmotes solen estar excavats a la vora d'una roca gran i cap a sota d'aquesta. Així que sols trobar una gran roca amb una entrada de 20 - 30 cm, amb un piló de terra al davant quan son recents o sense, ja que amb el temps va quedant coberta per la vegetació. Vam seguir pujant fins a les marmoteres que havíem vist des de l'aguait, com era d'esperar no vam veure cap marmota, totes estaven amagades, però vam estar una estona observant les diferents entrades i el disseny de les marmoteres.

Foto 38.  Marmotera
Foto 39. Marmotera amb
terra al davant

Baixant per tornar cap als cotxes ens vam trobar amb un parell d'amfibis, la granota vermella, Rana temporaria, amb la seva cella negra característica, i un gripau comú, Bufo bufo, d'una bona envergadura.

Foto 40. Granota vermella
Foto 41. Gripau comú










Foto 42. Paisatge des dels prats alpins

De baixada vam parar a fer un cop d'ull en un bosc de pins i avets darrera de Canfranc estació, que ens va semblar força interessant per l'abundància de marques de cabirol, i vam decidir tornar-hi el dia següent a rastrejar-hi més a fons.


Dia 06-08-2015

Com cada dia vam començar al matí amb la teoria. En Benjamin ens va començar parlant del teixó, Meles meles, que és un animal que passa molt desapercebut i no se'n coneix l'abundància. Té unes petjades molt caracterísitques i inconfusibles en les que marca 4 dits en línia. Però normalment trepitja el peu sobre la ma i es veuen les petjades sobreposades. Defeca en latrines, excavant petites concavitats o aprofitant-les si n'hi ha en el terreny, se'n troben de 1 a 5 juntes, els excrements són molt pudents i no hi trobem cap restes, tot queda molt ben triturat. Se'n poden trobar de fang, quan han menjat molts de cucs, i excreten el fang. Viuen en teixoneres, que són galeries complexes, sovint amb moltes entrades (de 1- 3 forats en zones seques i fins a 30 en zones humides) totes connectades entre elles, que solen amagar més que no pas les guineus. L'entrada del cau és de la mida del de la guineu però normalment amb un canal allargat al davant, que es forma a mesura que va apartant la terra molt lluny de l'entrada, la guineu l'aparta lluny però només fins on arriba tirant-la. A vegades deixen herbes fora del cau secant-se per després col·locar-la dins al cau. Tenen unes ungles molt llargues per excavar, i les seves escarbadures (no caus) són característiques per apartar-hi la terra en una sola direcció (màxim 2) i al costat, no pas tirant-la lluny com fa la guineu. Excaven per fer els caus i per buscar aliment, busquen cucs, bitxos, ruscs d'abelles i inclòs rasquen mengen fusta de troncs podrits on hi ha bitxos.

La guineu, Vulpes vulpes, que és un animal molt desconfiat quan habita al bosc, però que agafa molt camfiança quan habita a les proximitats humanes. La seva petjada és similar a la d'un gos, com a cànid que és, però el caràcter diferencial més important i visible és que tenen les ungles fines, mentre que els gossos les tenen grosses. També en una bona petjada en uns bons fangs hi podem observar el pel que marquen entre els dits i coixinets, que normalment no presenten les de gos. El tema de fer una ralla entre els dits del mitg i els laterals se sol complir, però en algunes petjades de gossos també es pot complir, per tant no és de fiar. Un altre característica és que quan trobem un rastre de petjades són en línia recta una rera l'altre, sol caminar amb decisió cap a una direcció.
Fa els excrements marcant en zones prominents, Quan és un lloc elevat com una pedra sol ser un mascle, i quan és un lloc més arran del terra sol ser una femella. Els excrements tenen un olor característic que amb l'experiència es pot arribar a conèixer, diferenciant-lo dels de gos, a més sovint presenten restes de fruits, ocells, pèls, etc. i de la fagina. De la darrera podem diferenciar-los per la mida quan en veiem algun de prou gran. Poden ser de diferents colors, blanc quan mengen ossos, vermell quan mengen roser silvestre, marró clar quan mengen cireres d'arboç, etc.
La guineu construeix les guineueres en llocs visibles, no sol amagar-les. En climes càlids les sol utilitzar poc, sobretot les utilitzen per criar.
Quan trobem restes de depredacions seves, solen estar acompanyades d'un excrement per marcar-les. Quan trobem les restes d'un peix pelat sol ser obra seva, la llúdriga se'ls menja enters.

La geneta, Genetta genetta, és una espècie que va arribar a la península recentment amb els fenicis o els àrabs. Té unes petjades característiques similars a les dels gats, però que quan estan completes marca un cinquè dit i no hi ha dubte de què son seves. També si veiem bé la marca del coixinet, podem apreciar que a diferencia del gat té un entrant al mig. Un altre caràcter difícil de veure, són uns petits entrants en els dits, com si hi tingues petits talls, només es marca en condicions molt òptimes.
Defeca uns excrements molt grans en latrines de més de 1'5cm x 10 cm. No se sap ben bé quina és la funció de les latrines per les genetes, però podria ser una mena de centre social on conèixer els individus que habiten a la mateixa zona. Sigui com sigui és un bon lloc per fer un estudi poblacional, posant una càmara de fototrampeig i identificar els diferents individus. L'altre manera seria fer captures i col·loca'ls-hi radiotransmissors per veure quan territori ocupen i a partir d'aquestes dades fer una extrapolació per tal de saber quants individus hi ha en una zona.

Foto 43. Bosc d'avet,
Abies alba
Després de la teoria vam agafar els cotxes per pujar un altre vegada a Canfranc Estació, al bosc de pins i avets del darrera. Es tractava d'un bosc amb pi roig, Pinus sylvestris, i algun avet autòcton, Abies alba, i amb forces avets al·lòctons, Picea sp. Quan trobem pinyes d'avet enteres al terra podem saber que son de la Picea sp. (foto 44) ja que les de l'avet autòcton es desfan abans de caure al terra. També podem diferenciar les dues espècies pel tronc, A. alba té l'escorça blanca (foto 43), i Picea sp. té l'escorça marró fosc. A més la fulla també és diferent, A. alba té les fulles distribuïdes en un sol pla i Picea sp. té les fulles distribuïdes al voltant de tot l'eix de les branques (foto 45).

Foto 44. Pinya de Picea sp.
Foto 45. Fulles de Picea sp.

Foto 47. Fulles Abies alba
Foto 46. Picea sp.
Entre els arbres també vam veure el treball a la fusta que fan els picots, en algunes zones hi veiem arbres, normalment de fusta morta, amb alguns orificis ben treballats pel picot. En aquests forats s'hi sol ficar a menjar, per tant els podríem considerar menjadors.

Foto 47. Forats dels picots,
menjadors

Foto 48. Arbre rescat i terra
escarbat per un cabirol
Així és que ens vam posar a rastrejar sota aquest bosc de pins i avets, el sota bosc pobre ens feia fàcil passar buscant rastres. Tal com havíem vist el dia anterior, era ple de marques de cabirol, aquella zona la podríem anomenar "el regne del cabirol". Vam veure-hi forces excrements de cérvol, però no estaven marcant la zona. Vam veure unes marques més a part de les dels arbres que ja havíem conegut dies abans.  En alguns dels arbres on es rascava les banyes, fossin arbres petits per treure's el borrissol o arbres més grans on rascava amb les punxes de les banyes, hi deixava unes petites escarbadures al peu. Se sap que deixa les seves olors per les peülles, però no se sap què és l'important a l'hora de marcar, si les rascades a l'arbre o las escarbadures del terra, si una cosa és conseqüència de l'altre o cadascuna té el seu significat per a ells. Vam seguir rastrejant i empapant-nos amb tot un ventall de marques de cabirol en els arbres. Les quals podíem saber que eren de cabirol sobretot per l'altura, el cérvol fa unes marques similars però a més altura.

Foto 49. Arbre marcat
 per un cabirol
Foto 50. Arbre marcat
 per un cabirol


Foto 51. Enllitament de cabirol
Seguíem caminant veient marques de cabirol fins que vam arribar a una zona del bosc on vam trobar llits de cabirol, el cérvol no es prepara el llit, es tomba directament al terra. El cabirol es prepara unes petites concavitats en el terreny rascant una mica, i s'hi estira a reposar, si s'observen bé es veu que la terra està compacta, aplastada pel seu pes, i amb sort si poden trobar alguns pèls.
Era rar no trobar marques de cérvol, però el més estrany era no trobar-ne de porc senglar, n'havíem vist algunes però eren velles. Vam seguir caminant pel bosc rastrejant i finalment vam topar amb les primeres senyals de la presència del senglar, el seus arbres preferits són els pins i els avets, en aquest cas un gran pi ben rescat de refregar-s'hi que ja portaven temps visitant-lo i alguns arbres del voltant marcat amb els ullals. Les marques que fan als arbres amb els ullals són molt més gruixudes i horitzontals que les del cabirol, a poca alçada. Els arbres solen fregar-s'hi quan surten dels banys de fang, deixant-los enfangats.

Foto 52. Rascador
de senglar
Foto 53. Rascades d'ullals
de senglar














Foto 54. Refugi Lopez Huizi
Després d'un empaig de marques de cabirol i senglar ens vam donar per satisfets i vam tornar a Canfranc a dinar. A la tarda vam pujar cap als prats alpins un altre cop, a dalt de la muntanya, aquesta vegada a sobre de Canfrnac, vam pujar per la pista de Las Blancas fins al refugi de Lopez Huizi, un lloc magnífic a prop de la collada de la Magdalena, que comunica la Vall Aragón amb la Vall d'Aísa.
A part dels espectaculars paisatges que vam disfrutar pujant, just abans d'arribar al refugi vam trobar un bassal amb fang on hi havia petjades de llebre, i buscant al voltant hi vam trobar els seus excrements. Tal com ens havia explicat en Benjamin les petjades de la llebre eren molt similars a les del conill però de mida més gran, el mateix passa amb els seus excrements, boletes groguenques amb molta fibra de mida més gran que les del conill.

Foto 55. Petjades llebre
Foto 56. Petjades llebre












Foto 57. Petjades llebre
Foto 58. Excrements llebre












Després d'això vam estar a l'aguait des del refugi, amb els prismàtics i un telescopi terrestre, observant a la llunyania entre els prats un remat de gran quantitat de xais i de vaques, també vam poder veure alguna marmota, algun isard i fins i tot una guineu creuant pels prats. Mentre estàvem a l'aguait vam disfrutar dels colors i paisatges que va deixant el sol durant el seu descens, fins que es va fer de nit i vam passar una bona estona observat les estrelles.

Foto 59. Final del dia al refugi Lopez Huizi
Dia 07-08-2015

Foto 60. Rastrejant
els prats alpins
Quan em vaig despertar al refugi els més matiners ja tenien el telescopi terrestre muntat i estaven a l'aguait dels prats, havien localitzat un grup d'isards, i una estona abans havien estat observant un grup de senglars. Vam seguir a l'aguait mentre els altres s'anaven aixecant i anàvem esmorzant.
Un cop vam estar tots apunt i esmorzats vam sortir a donar una volta pels prats, a fer un acostament a les marmoteres. Vam veure uns quants caus amb diverses entrades, i en algun d'ells hi vam trobar els excrements de les marmotes (foto 61). Són de forma allargada però no gaire llargs. Els solen dipositar sota les roques en alguna entrada de les marmoteres o alguna petita excavació pròxima a elles sota les roques.
També vam trobar alguns excrements d'isard (foto 62). Són les típiques boletes que fan la majoria d'ungulats herbívors però força petites i amb una gran peculiaritat, són puntejades! Si ens hi fixem detalladament els hi veiem que sobre del fons marró fosc hi ha petites taquetes d'un marró més groguenc.

Foto 61. Excrement de marmota
Foto 62. Excrements d'isard











Per acabar la volta vam veure al rei de la praderia, un escarabat piloter, ja l'havíem vist en varies ocasions, però aquest cop li vam fer una mica més de cas i vam parlar d'ell, i és que els escarabats piloters són un element molt important dels prats alpins. Sobretot quan hi ha tanta pressió de pastura i es dipositen grans quantitats d'excrements. Els escarabats piloters els agraden els excrements frescos, i és per això que contribueixen en el manteniment dels prats, s'emporten els excrements sota terra, de manera que un excrement que potser trigaria 2 mesos en descompondre el fan desaparèixer amb 4 o 5 dies.

Foto 63. Escarabat piloter
Foto 64. Rascades del
cabirol en un roser 
Vam agafar els cotxes i vam anar baixant un altre cop per la pista de Las Blancas direcció Canfranc. Pel camí ens vam parar en una pineda a rastrejar una mica. En aquesta pineda vam veure-hi moltes pinyes que havien sigut menjades pels picots. També vam veure petjades d'ungulats, de cabirol i unes altres entre senglar i cérvol que no vam poder assegurar per la seva poca definició. Vam veure un roser rascat per un cabirol. I finalment hi vam veure un parell de curiositats degudes a factors ambientals abiòtics. El primer vam veure en un arbre la marca d'haver rebut l'impacte d'un llamp (foto 65). I el segon va ser un arbre que mostrava les seqüeles d'haver-li explotat el cambium (foto 66) degut al fred, l'expansió de l'aigua al glaçar-se pot produir aquestes ferides als arbres. Un dels animals que no vam trobar-ne rastre cap dels dies va ser la geneta, ja que és una espècie que prefereix el clima mediterrani, generalment no arriba a l'alta muntanya.

Foto 65. Pi amb
l'impacte  d'un llamp
Foto 66. Pi amb marca
del fred














Foto 67. Petjades de guineu,
s'observen els pèls
Vam acabar de baixar i vam anar a dinar a Canfranc. A la tarda vam planejar de baixar tot el grup l'embassament de Yesa, a una hora de camí, però després de dinar, mentre el grup gandulejava una estona, amb la Blanca ens vam motivar a baixar a la presa de Villanua a veure què hi trobàvem i a treure uns quants motlles d'escaiola, ja que la previsió per la nit era de pluja i al dia següent s'haurien esborrat totes les petjades. Així doncs abans d'anar a Yessa ja vam veure unes quantes petjades de les que vam fer escaiola. Vam veure petjades de guineu, de llúdriga i de fagina. Les petjades de guineu que vam trobar era un peu sobreposat amb l'altre, però el que millor s'apreciava eren els pèls entre els dits i el coixinet.

Finalment a la tarda vam baixar del Pirineu cap a l'embassament de Yesa, també part del riu Aragón. Teòricament les cues dels pantans són llocs magnífics per anar a veure rastres, sobretot petjades, i vam baixar a comprovar-ho. A l'embassament vam començar tornant a trobar unes petjades de llebre. Vam agafar la vora del riu i la vam anar seguir direcció la presa. Poc després de començar a caminar per la vora ja vam trobar el primer rastre de llúdriga, un excrement. A partir d'aquí vam anar trobant varis excrements, i més endavant restes d'un cranc insignia depredat per la llúdriga (foto 69), que és un altre espècie al·lòctona de cranc de riu que tenen per aquella zona. Vam poder veure tot un repertori d'excrement de llúdriga com per fer-ne una col·lecció amb les diferents formes, continguts, colors i consistències. Alguns eren plens de trossos de cranc, altres d'espines, alguns eren cilindres perfectes altres eren una excreció desfeta en "plaf", etc. Algun dels més ideals va ser el cilíndric amb trossos de cranc amb la marca  de l'oli que excreten a la pedra (foto 68). Una de les coses que hem de tenir en compte per no confondre amb l'excrement del visó americà és que la llúdriga sempre excreta en llocs prominents i el visó no.

Foto 68. Excrement llúdriga
Foto 69. Depredació lludriga
Foto 70. Cranc insignia
Vam seguir rastrejant el riu, creuant-lo de cantó a cantó, semblava que mai arribaríem a la presa, però anàvem trobant un fart de rastres pel camí, vam veure petjades de llúdriga (fotos 71 i 72), de senglar (foto 73), de cabirol (foto 74) i de fagina. També vam conèixer en viu el cranc insignia (foto 70).

Foto 71. Petjada llúdriga
Foto 72. Petjada llúdriga










Foto 73. Petjada cabirol
Foto 74. Petjada cabirol











Finalment alguns es van anar rendint pel camí i ens van esperar a la tornada, els que vam quedar no vam aconseguir arribar a la presa ja que se'ns va fer tard i vam acabar tornant però vam fer una bona rastrejada, sens dubte les cues dels embassaments són un molt bon lloc per rastrejar quan baixen les aigües i estan plenes de meravellosos fangs per on passen els animals per arribar a l'aigua.

Foto 75. Rastrejant l'embassament de Yesa

Dia 08-08-2015

El penúltim dia de les jornades el vam començar amb unes pluges que es van allargar durant tot el matí, així que no vam fer excursió matinal, però si que vam anar a rebre algunes de les meravelloses lliçons den Benjamin.

El matí plujós del dia 08 vam anar a fer una classe teòrica que va començar amb un repàs de les petjades. En primer lloc ens va fer un parell d'apunts sobre l'absència de la geneta fora del bosc, i és que no se'n allunya per por als depredadors, així que difícilment en trobarem petjades en llocs com l'embassament que vam visitar el dia anterior. I l'esquirol bàsicament el trobarem en boscos  de pinyes i alguns altres fruits. Ens va parlar de l'escaiola i com realitzar col·leccions de petjades i sobre com passar-les a motlles de resina. Ens vam estar mirant una estona les petjades de resina i després vam passar a la pantalla, on ens va fer la comparativa entre algunes petjades confuses i el resum de la forma d'excretar de les diferents espècies. Que vindria ser una síntesi clarificadora de tot el que havíem anat veient i parlant els dies anteriors.

Els caràcters diferencials entre la petjada de fagina, gat i geneta ja els havíem conegut, dits, distància dits-coixinet i forma del coixinet. Vam comparant-les amb les del turó i el visó. Les dos darreres són similar similars a la de la fagina però molt més petites, i pràcticament indiferenciables l'una de l'altre.
Dibuix 1. Petjades fagina, geneta
i gat (esquerra a dreta)
Caràcters diferencials entre les petjades dels ungulats, a vegades molt sotils quan les trobem al camp. Bàsicament, tenir en compte la presència de bestiar, mirar les guardes, forma de les peülles, inclinació o no de l'empremta, part del darrera ben marcada i vertical, mida i separació de les peülles (cresta medial).

Dibuix 2. Petjades senglar, cérvol, daina,
ovella, cabirol i isard (esquera a dreta)
Caràcters diferencials entre els diferents tipus d'excrecions: boles/allargats, aïllats/grups, lloc prominent/no, letrines, etc.

Ens va explicar que el rastreig a la neu és molt més difícil i que ens guiarem sobretot pel tipus de moviment que recreen les petjades amb la forma de desplaçar-se.

Després de fer el repàs general vam fer un descans i vam dinar. A la tarda ens vam tornar a posar amb la teoria per acabar d'aprofundir en algunes espècies que ens quedaven i a veure si la pluja ens deixava sortir al camp. El següent animal era el senglar, Sus scrofa, del que tant se'n coneix i tant hi ha per dir. Començant per la petjada, ungulada, amb una impressió lleugerament inclinada, que normalment marca mitja cresta, fent un triangle característic, i quan marca les guardes ja no hi ha dubte. També es pot veure el final que no és recta que té inclinació.  Fa els excrements embotits o en pilotes deformades, sempre amb troços molt enters de fibra. Fan molt tipus de rascades buscant tot tipus d'aliment, bulbs, bitxos, arrels, fins i tot els agraden les arrels dels pins. Són animals amb molta capacitat d'adaptació. Es fan les banyeres de fang on solen freqüentar, hi tiren orina i semen i si rebolquen. Sembla que ho fan en l'època del zel. Són territorials però fan territoris de mascles i de femelles, i en territoris de mascles deixen entrar les femelles. Fan grups de femelles i grups de mascles joves, els mascles adults són solitaris (com en la majoria dels ungulats). També tenen els seus rascadors on solen freqüentar, en arbres i a vegades en pedres. Fan llits que elaboren molt amb terra i herbes o branques. Els solen fer en llocs amagats i tranquils. Els altres animals se'ls fan molt més senzills, sovint es tomben i ja està.

El cabirol, Capreolus capreolus, un cérvid que perd la cornamenta cada any, i té el cul blanc que es pot observar de lluny en contrast amb el cos marró, i una cua tant petita que pràcticament no es veu. Les seves peülles deixen una empremta acabada en una punxa molt marcada, i sovint es tanquen deixant una forma de cor. Les rascades que fa que ja n'he parlat varies vegades, arbres petits, arbres grans i marques al terra. I els seus enllitaments característics.

El cérvol, Cervus elaphus, un altre cérvid que canvia la cornamenta cada any (pèrdua a l'hivern, gener/febrer), i té una taca clara al cul però no tant marcada, se li pot veure la cua tallant la silueta de la marca, i dos laterals negres en contrast amb el marró del seu cos. Té unes petjades molt rectangulars i simètriques. La petjada normalment no té inclinació i el final és recta, sense pendent. Fan uns excrements com els de les cabres però més grossos en els adults. Fa rascades com el cabirol, primer per netejar-se el borrisol, però més amunt i amb més força, sovint trenca branques. Després de netejar-se rasca amb les puntes de les banyes deixant unes marques més amples que el cabirol.

La cabra salvatge, Capra pyrenaica, que deixa els mateixos rastres que la nostre coneguda cabra dels ramats, de manera que només cal seguir el pas d'un ramat per aprendre dels seus rastres, i quan els trovem de forma aïllada sabrem que són de la cabra salvatge, o almenys d'una cabra salvatjada.

L'isard, Rupicapra rupicapra, té unes petjades inconfusibles, amb unes peülles petitones i molt separades, que sovint no saps cap a quina direcció miren.

Foto 75. Banyera de senglar
A la tarda la pluja va afluixar i ens va permetre fer una sortida per un bosc més avall de Villanua on vam veure excrements de cèrvol, les seves petjades, marques de senglar i una banyera amb molts dels arbres del voltant marcats amb fang. L'última gran sorpresa de les jornades va ser quan passejant per una riera, vam trobar les restes d'una depredació d'un ocell, unes plomes negres de cornella o corb. Que estaven característicament marcada, com fa la guineu després de menjar-se una presa i el llop. En aquesta zona no és té constancia de la presència d'un grup de llops establerts, però l'excrement era molt gran per ser de guineu, així és que una de les hipòtesis és que es tracti d'un mascle flotant, que viatge sol en busca d'arribar a establir-se en alguna zona amb la seva futura manada. En Benjamin encuriosit va recollir l'excrement per tal de mostrar-lo i demanar opinió a altres especialistes.

Foto 76. Possible depredació de llop
Foto 77. Possible exccrement de llop












Dia 09-08-2015

El matí de l'últim dia vam fer una passejada junts fins a un dolmen de la zona. Allà ens vam acomiadar tots molt contents de les jornades amb molts coneixament per processar i seguir treballant.





Text, fotos i dibuixos: Roger Pacreu
Formació: Ensenyances de Benjamin Sanz. Naturalista, escriptor i rastrejador professional.
Bibliografia: Mamiferos de España. Ed. Lynx. 
Huellas y rastros de los mamíferos Ibéricos. Benjamín Sanz Navarro
Amfibis i rèptils de Catalunya, País Valencià i Balears. Ed. Lynx
Webgrafia: https://maps.google.com
www.wikipedia.org