"L'experiència més bella que podem tenir és el misteri - l'emoció fonamental que és al bressol del veritable art i la veritable ciència."
A. Einstein

diumenge, 1 de febrer de 2015

Ocells que cacen ocells (rastre depredació)

Foto 1. Rastre depredació

Durant el Gener són poques les flors que es deixen veure, però això no treu l'encant de passejar pels boscos on sempre hi ha quelcom a observar. 

Fa uns dies, passejant per la Vall de Sant Daniel, al costat de Girona, amb un company ornitòleg vam veure el típic rastre d'un bon grapat de plomes d'ocell que deixa quan ha sigut caçat i menjat. En aquest cas la presa havia sigut un tudó (Columba palumbus), un columbiforme molt abundant a Europa, amb poblacions sedentàries a la península Ibèrica. Es pot identificar per la ratlla de les plomes (foto 1).

A primer cop d'ull, observant la depredació, es pot dir si el caçador es tracta d'un mamífer carnívor o d'un ocell rapinyaire.

Foto 2. Marca depredació rapinyaire

En aquest cas sabem que no ha sigut un mamífer carnívor, ja que aquests cacen amb la boca, utilitzant les dents per mossegar la presa, de manera que les plomes que arranquen a l'animal queden rosegades o tallades a mossegades. En canvi, com s'observa a la fotografia (foto 2) les cànules de les plomes d'aquesta depredació estan marcades amb unes ralles, com rascades. Són signes de què ha sigut depredat per un ocell rapinyaire, que l'ha atrapat amb les urpes i amb el bec ha anat arrencant-li les plomes, deixant patent la seva marca.

Així és que ja sabíem de quin peu calçava el caçador. Vam voler anar una mica més enllà analitzant les possibles espècies depredadores. Vam pensar que probablement es tractava d'un rapinyaire diürn, ja que el tudó és un animal que es mou durant el dia, no obstant, durant el crepuscle el podria haver atacat algun dels rapinyaires nocturns.
Dels rapinyaires nocturns prou grans vam descartar l'òliba (Tyto alba) que basa la seva dieta amb talpons, gripaus i insectes, el gamarús (Strix aluca) que s'alimenta principalment de talpons i insectes, i el mussol banyut (Asio otus) que tot i que caça petits ocells semblaria massa petit per caçar un tudó. Descartant aquests grans rapinyaires nocturns, només ens quedava la possibilitat del més gran, el duc (Bubo bubo), que s'alimenta de mamífers (talpons, rates, eriçons, llebres) i ocells varis. De manera que en cas d'haver caigut en les urpes d'un depredador nocturn, segurament haguera estat en les d'un Duc. 


El que vam creure més probable és que el depredador fos un rapinyaire diürn. En aquest cas, pot ser que un dels primers rapinyaires que ens venen al cap (almenys a mi dins el meu escàs coneixement ornitològic) és l'aligot comú (Buteo buteo), molt comú en aquesta zona. Però aquesta espècie la vam descartar, ja que sòl caçar a l'espera en llocs oberts, on captura sobretot talpons i a vegades ocells, conills, rèptils, amfibis, etc. i la depredació que vam localitzar era una presa poc habitual per ell en una zona boscosa. També podríem pensar en àguiles, com l'àguila calçada (Aquila pennata), però aquesta no està present a casa nostre durant l'hivern o l'àguila daurada (Aquila chrysaetos) un altre bona caçadora però que no trobem per la vora de Girona. L'esparver vulgar (Accipiter nisus), que juntament amb l'aligot comú és el rapinyaire diürn més nombrós d'Europa, s'alimenta d'ocells petits però un tudó és massa gran per ell. El seu cosí, l'astor (Accipiter gentilis), de gran similitud al darrer, però pràcticament el doble de gran, s'alimenta de mamífers i ocells tan grans com una llebre o un faisà, de manera que és un bon candidat per ser l'autor de la depredació. De la mateixa manera el falcó pelegrí (Falco peregrinus) també és un bon candidat que podria haver caçat el tudó, tot i que segurament en vol i després d'una ràpida persecució.



Segurament no contempléssim totes les possibilitats de l'escenari, però ens en vam plantejar unes quantes i vam extreure'n 3 possibles espècies autores de la depredació. Un rapinyaire nocturn, el duc, i 2 rapinyaires diürns, l'astor i el falcó peregrí.


Text i fotos: R. Pacreu
Bibliografia i dibuixos: Guia d'ocells. Europa i regió mediterrània. Lars Svenson. Ed. Omega.